Un artista polifacètic
Molt més que un pintor
Emilio Castelló Català (1946–2026) va ser un pintor de La Vall d'Uixó, però definir-lo únicament com a pintor seria insuficient.
Fill de Vicent Castelló «Sau», va créixer en una família estretament vinculada a l'art. Des de molt jove va desenvolupar una intensa activitat pictòrica, participant en concursos de pintura ràpida, exposicions individuals i, des de la primera edició, en les «Exposiciones de Pinturas Castelló», iniciativa artística familiar que durant anys va formar part de la vida cultural de La Vall.
La pintura va ser també el seu ofici, que va exercir durant dècades, especialment en la pintura i decoració de cases i en la realització d'escenografies.
Però aquesta pàgina —com l'exposició que l'acompanya— vol mostrar també l'home que hi havia darrere de l'artista: una persona molt vinculada a la família, els amics, el seu poble i l'associacionisme. Emilio va formar part de l'Associació Ornitològica Vallduxense, de la falla Pensat i Fet i d'altres activitats de la vida social i festiva local.
La seua vida es va desenvolupar entre l'art, el treball, la família, les associacions, les amistats i la vida del poble.
Biografia
Una vida a La Vall
-
22 de juny de 1946
Naix Emilio Federico Castelló Català, tercer fill de Vicente Castelló Segarra «Sau» i Emilia Català Gozalvo, en una família dedicada a la fabricació d'espardenyes.
-
Infantesa
Comença els estudis al col·legi Cervantes, però la malaltia del seu germà Ricardo l'obliga a deixar-los als 10 anys per ajudar amb l'economia familiar. Comença a treballar en una fàbrica de bicicletes. És també l'època en què naixen les seues aficions als canaris i al futbol.
-
Joventut
El seu pare li inculca l'amor a la pintura. Junt al seu germà Ricardo estudia dibuix amb Josep Maria Parramon i cursa estudis d'art a l'acadèmia CEAC de Barcelona per correspondència. Comença a treballar de pintor de cases, ofici que mantindria fins la jubilació.
-
1973
Es casa amb Leonor Ambou Mingarro i es trasllada a La Sénia, on treballa d'encarregat a la fàbrica de mobles del seu amic Bellauví. Allí naixen els seus tres fills: Emilio, Sergi i Joan.
-
Principis dels 80
Davant la crisi de les fàbriques de mobles, la família torna a La Vall d'Uixó i Emilio retorna al seu ofici de pintor.
-
Dècades següents
Es converteix en un home d'associacions: president de l'Associació Ornitològica Vallduxense, president de la falla Pensat i Fet, president de l'AMPA de l'escola Recaredo Centelles, fundador de la penya Els Tocaets, membre de la junta de les festes de la Sagrada Família i el Santíssim Crist, i col·laborador en la construcció de la seu del CIAC.
-
17 de febrer de 2026
Ens deixa, deixant una vida plena d'amistats.
L'obra
Una selecció de la seua pintura
Paisatges, natures mortes, retrats i escenografies, del 1967 al 2011.
Toca un quadre per veure'l en gran.
Toca la paleta per veure més informació de cada quadre.
Etapes de pintura
Dues etapes, una trajectòria
L'evolució de la pintura d'Emilio Castelló Català
La trajectòria pictòrica d'Emilio Castelló Català és la d'un artista en recerca constant. Les dues signatures que trobem en la seua obra —primer «Milio + E» i, més tard, «Castelló»— permeten distingir dues etapes i seguir l'evolució de la seua manera d'entendre i construir la pintura.
Primera etapa
Els inicis d'un llenguatge propi
La firma «Milio + E» apareix en diverses de les obres més primerenques que es conserven. Correspon a un període de formació i experimentació en què Emilio parteix d'una pintura essencialment figurativa, però ja manifesta la voluntat de trobar una mirada pròpia.
Els temes són diversos: figura humana, paisatge, arquitectura i escenes de caràcter narratiu. Don Quixot (1967) n'és un exemple especialment significatiu, amb una composició sòlidament construïda a partir del dibuix, la perspectiva i el tractament dels volums. Al costat d'obres com aquesta, n'hi ha d'altres en què l'aproximació és més lliure i expressiva.
El paisatge ocupa un lloc destacat. Carrers, arquitectures, espais rurals i escenes nocturnes prenen forma a través d'una pinzellada visible i enèrgica, sovint de caràcter matèric. La realitat no es reprodueix únicament de manera descriptiva, sinó que es transforma mitjançant el color, la llum i el gest pictòric.
La paleta combina habitualment ocres, terres, verds, blaus i grisos, amb accents de colors més intensos. En les composicions florals, especialment, rojos, grocs, taronges i blaus adquireixen una presència més marcada. L'empastament i la superposició de les pinzellades reforcen així la força expressiva de la superfície. Més que un estil definit, aquestes obres revelen un pintor en procés de recerca, en què conviuen una pintura construïda i narrativa amb una altra en què el traç s'allibera i la matèria guanya protagonisme.
Segona etapa
La maduresa d'un llenguatge
Amb la firma «Castelló», la pintura d'Emilio guanya llibertat en el traç, el color i la matèria. Sense abandonar la figuració, s'allunya progressivament de la descripció detallada per centrar-se en la manera de captar i interpretar allò que té davant.
El paisatge continua sent central: camps, muntanyes, camins, masies, carrers i pobles. Són espais pròxims i recognoscibles, però Emilio no en busca només una reproducció fidel. Les formes se simplifiquen i es construeixen mitjançant masses de color i pinzellades àmplies que transmeten l'atmosfera de l'escena.
El color adquireix un protagonisme major. Verds, blaus, ocres, terres, rojos i violetes es combinen per construir el paisatge i donar-li llum i profunditat. El joc de llums i ombres contribueix a definir els volums, especialment en les arquitectures i els carrers dels pobles.
La pinzellada visible i la matèria pictòrica es converteixen en elements essencials d'aquesta etapa. El gest del pinzell queda present en la superfície i, en algunes obres, la quantitat de pintura i la manera d'aplicar-la adquireixen una importància pròpia. Aquest llenguatge s'estén també a altres gèneres, com la natura morta, on els objectes es resolen mitjançant formes senzilles, color i llum.
Emilio continua pintant allò que veu i coneix, però amb una llibertat creixent per seleccionar, simplificar i transformar. El paisatge deixa de ser només un tema i es converteix també en un camp d'experimentació pictòrica. La firma «Castelló» acompanya així una etapa de maduresa en què l'observació de l'entorn es combina amb una manera cada vegada més personal de treballar la pintura.
L'art de crear escenaris
Més enllà del quadre
L'escenografia va ser una de les facetes més importants de l'activitat artística d'Emilio Castelló Català i una disciplina estretament vinculada a la tradició artística de la seua família. Son pare, Vicent Castelló Segarra «Sau», va ser pintor, decorador i escenògraf, i va desenvolupar una activitat relacionada amb el món de l'escena. Aquesta tradició familiar va tindre continuïtat en Emilio, que va aprendre des de ben jove els recursos i l'ofici necessaris per a transformar un espai mitjançant la pintura i la construcció.
Al llarg de la seua vida, Emilio va realitzar decorats i escenografies per a falles, presentacions, festes patronals i diferents activitats culturals i festives. La seua experiència com a pintor i decorador li permetia treballar més enllà del quadre, concebent escenaris de grans dimensions i adaptant-los a les necessitats de cada projecte.
A partir de la dècada dels noranta va començar a assumir de manera més autònoma la realització d'aquest tipus de projectes. El procés de treball podia començar amb un esbós o projecte, que després es traslladava al taller per a la construcció i la pintura dels diferents elements, fins arribar al muntatge i resultat final.
Una part especialment significativa d'aquesta activitat va ser la seua col·laboració amb la Schola Cantorum, per a la qual va realitzar diverses escenografies. Les fotografies conservades permeten seguir tot el procés de creació: des dels primers dibuixos i les reunions per a presentar els projectes, fins al treball al taller, la construcció dels elements i el muntatge definitiu de l'escenari. Entre els projectes conservats es troben escenografies de gran format i recreacions arquitectòniques, com el Partenó, les Torres de Serrans i el Micalet, així com diferents decorats per a presentacions i celebracions. Aquestes obres mostren la seua capacitat per combinar dibuix, pintura, perspectiva, decoració i construcció en projectes concebuts per a ser vistos i viscuts en un espai compartit.
L'escenografia representa així una dimensió fonamental de l'obra d'Emilio: la capacitat de portar la pintura fora del quadre i convertir-la en espai, ambient i escena, posant el seu ofici al servei de les festes i de la vida cultural del seu entorn.
Dels decorats de tela del seu pare als grans escenaris d'Emilio
Ornitologia
Els canaris
A la casa de la família Castelló sempre havien tingut un tolit (una cadernera), i va ser eixe primer contacte amb els pardalets el que li va despertar una afició que l'acompanyaria tota la vida, fins que la malaltia ja no li ho va permetre.
L'any 1977 es va fundar l'Associació Ornitològica Vallduxense, de la qual Emilio va formar part des dels inicis i de la qual arribaria a ser president. També va ser membre de la FOCDE (Federación Ornitológica Cultural Deportiva Española).
La seua especialitat van ser els canaris de color. Durant l'època de cria arribava a omplir el volador que ell mateix havia construït a la part superior de la casa familiar, allà on antigament hi havia els dipòsits d'aigua.
La cura dels canaris formava part de la seua rutina diària: abans d'anar a treballar, abans de dinar i durant llargues estones per la vesprada. Estudiava la genètica dels seus exemplars i anotava en llibretes les parelles, les descendències i la transmissió de característiques com els ulls rojos —un coneixement adquirit de manera autodidacta, a través de l'observació i molts anys d'experiència.
Els seus canaris van obtenir nombrosos premis en concursos locals, nacionals i internacionals, tant per exemplars individuals com per conjunts. Però per damunt dels premis hi havia l'estima pels animals.
1983 — 1990 i més enllà
Falla Pensat i Fet
La vinculació d'Emilio amb la Falla Pensat i Fet forma part d'una etapa fonamental en la consolidació de les falles a La Vall d'Uixó, i està lligada a la del seu pare, Vicent Castelló «Sau», artista responsable del monument de la primera falla plantada al poble, l'any 1982.
Emilio va formar part de la junta des dels primers anys i va ser un dels responsables de la secció artística. Durant 1983 i 1984 va participar en la construcció i pintura dels monuments fallers, i també en les primeres Creus de Maig de la comissió. Va ser vicepresident abans i després de la seua presidència, entre 1989 i 1990.
- Va realitzar els escenaris de diverses presentacions de les falleres majors.
- Va acompanyar les falleres majors a actes d'altres poblacions, establint vincles amb comissions de Castelló, Borriana i València.
- Durant cinc anys, Pensat i Fet va ser l'única falla de La Vall d'Uixó.
- La seua dona va ser presidenta de la secció femenina, i tota la família va viure intensament aquella etapa.
La seua dedicació va ser reconeguda amb l'Espardenya d'Or, màxim guardó de la Falla Pensat i Fet.
Les primeres falles i les primeres Creus de Maig
